Baixa laboral per depressió

La depressió, causa de la baixa laboral

Cada vegada són més freqüents les baixes laborals per problemes psicològics. Els metges de capçalera estan assistint a un nou tipus de pacients que acudeix a consulta davant la impossibilitat de treballar per un quadre de símptomes que, malgrat acabar manifestant-se a nivell físic, responen a estats d’ànims tals com depressió, estrès, ansietat, etc. En la majoria dels casos, el mateix empleat no sap el que li està succeint, doncs comença simplement trobant-se més feble: l’etern constipat mal guarit, més mals de cap del normal, molèsties digestives que atribueix a alguna cosa que ha menjat que li va asseure malament, etc., és a dir, una sèrie de símptomes que només remeten quan està a casa, i que tornen a aparèixer quan li donen l’alta.

En altres ocasions, el treballador té clar el que li està ocorrent, perquè pot expressar amb paraules directament al professional de la salut que la seva situació laboral li genera una ansietat insuportable, o que ha desembocat en un estat depressiu tan intens que no només se sent incapaç d’anar a treballar, sinó que li és inviable sortir al carrer, menjar o vestir-se. Sigui com sigui, de forma més evident per a uns i de manera més confusa per a uns altres, el percentatge d’empleats que demanen la baixa per causes psicològiques augmenta significativament.

La depressió o l’ansietat impliquen un problema invalidant per a les persones que ho pateixen, però és que per afegiment també suposen un enorme cost econòmic per a les empreses (públiques i privades). De fet, alguns estudis han estimat que les baixes per depressió i l’absentisme laboral associat a elles té una despesa equivalent al 10% del PIB europeu. Si a més tenim en compte que els trastorns psicològics són el motiu d’una de cada quatre consultes que es porten a terme en atenció primària, i dintre d’elles, la depressió i l’ansietat suposen el 80% del total dels casos, és fàcil entendre que al final algunes d’elles es concretin en incapacitat per a anar a treballar.

Considerant només les dades existents a Espanya, són quatre milions d’espanyols (el 10% de la població) els quals sofrixen algun tipus de depressió, i atès que la OMS ha pronosticat que en l’any 2020 aquesta patologia serà la primera causa de discapacitat en tot el món, darrere de les malalties cardiovasculars, no és arriscat dir que la productivitat s’està veient i es veurà afectada per totes aquelles baixes de treballadors que no hagin sabut o pogut posar solució a aquesta variant de problemes. Què està passant?. Abans això no existia?. Ara els empleats poden queixar-se, almenys en el metge, d’un sistema laboral que comporta moltes hores de dedicació, on el temps lliure es reduïx al mínim (pràcticament per fi de setmana), amb el que els més estressats tot just poden compaginar el seu treball amb activitats agradables i que ajudin a desconnectar.

L’ambient laboral provoca molta pressió en l’individu, qui es veu obligat a mantenir un alt nivell de rendiment durant l’any, perquè de no arribar a determinats objectius estarà sotmès a altre tipus de pressió: la de les crítiques, les cridades d’atenció per part dels caps, o la frustració de veure com són altres els quals es promocionen o aconsegueixen els ascensos o augment de sou. A la llarga, es veu formant part d’un cercle viciós del que no hi ha manera de sortir, amb el que acabarà sent la seva ment o el seu cos els quals li passin factura, i després li eximeixin de seguir en l’oficina a través de la tan desitjada baixa laboral.

D’altra banda, hem de dir, que hi ha persones que són més susceptibles de veure’s ficades en tal emboscada, aquelles que són minusvalorades freqüentment per superiors i tenen baixa autoestima; aquells que deixen de sortir amb amics i familiars per estar cansats; aquells que tendeixen a ser pessimistes i amb baixa tolerància a la frustració, pel que qualsevol error laboral ho viuen com una catàstrofe impossible de solucionar; són insegurs i qualsevol actitud de companys o caps la interpreten negativament o a la defensiva.

Aquestes característiques potser puguin explicar per què uns dies de repòs a casa per a alguns (com els descrits anteriorment) no basten per a poder afrontar amb èxit aquestes quotidianeidades laborals. Estar de baixa per ansietat, estrès o depressió a curt termini fa que almenys la persona no hagi de bregar amb els seus temors generats per motius de treball, fins i tot alguns medicaments com els antidepressius o ansiolíticos que se solen prendre en aquestes ocasions resulten beneficiosos per a poder recuperar la normalitat del dia a dia, però són aquestes solucions efectives a mig o llarg termini? Què passa quan el treballador ha de tornar de nou a la jungla laboral a lluitar amb el Goliat del mobbing?

Què succeïx quan segueix sense contar amb habilitats socials o de negociació per a no venir-se baix davant les crítiques de companys, caps o clients?, què ocorrerà quan ja no prengui fàrmacs i no hagi après a controlar la seva respiració i les seves taquicàrdies de forma natural? Per descomptat que després de les baixes per depressió l’empleat torna amb forces renovades, com tots després d’una vacances bé merescudes després de mesos d’ardu treball. Ningú diu que els treballadors no ho necessitin realment, però la pregunta que llancem és: això és suficient? No són aquest tipus de baixes de vegades una forma de tapar els forats amb les mans perquè no s’enfonsi el vaixell? Entre els cursos de formació que donen les empreses als seus treballadors també podrien incloure, com ho vénen fent algunes, estratègies de com enfrontar-nos davant l’estrès, com portar constructivament les crítiques, prevenció de la resposta depressiva en l’entorn laboral, etc., continguts que dotin al treballador de recursos perquè no arribin a produir-se les baixes de les quals avui estem parlant.

Foto: photos8.com a Flickr